CLAUS IDEOLÒGIQUES DEL MIL

Per Xavier Diez

Explica darrerament l’historiador Ricard de Vargas Golarons (2006) que la història del MIL, (Movimiento Ibérico de Liberación) és ignorada la historiografia oficial i poc coneguda per les oficioses. D’una banda, els resultats finals de la Transició van obligar a deformar el passat per saltar de puntetes davant aquells grups o individus que no encaixaven amb la llegenda rosa que els intel·lectuals orgànics de la segona restauració van anar bastint (Tusell, Juliá, Elorza) o per alguns altres activistes que en el seu moment van restar pròxims als diversos grups d’extrema esquerra sorgits a finals dels seixanta i que en l’actualitat han estat assimilats al sistema polític actual. Tant per als primers com per als segons, el passat, doncs, sol representar un episodi incòmode. Tenint en compte que els fets polítics reconvertiren el franquisme en una monarquia constitucional, calia generar una versió de la història que permetés emprar el passat per justificar el present. Per això, no hi ha res millor que tirar d’un dels mecanismes clàssics de les històries nacionals, i aquest no és un altre que la construcció de mites fundacionals. La mateixa llegenda rosa de la Transició ha acabat esdevenint això, un mite sobre el qual es fonamenta la lectura del present. En aquestes circumstàncies cal recórrer, també, a la història sel·lectiva. Així, en la crònica oficial del passat, mentre se sobredimensionen grups i individus cridats a ocupar el timó de l’estat, s’acaba silenciant, o deformant, aquells noms que no encaixen en aquests esquemes preestablerts. Si a Espanya el protagonisme oficial és concedit a determinades elits de dins i fora el sistema que pacten la reconversió de la dictadura, a Catalunya, on l’agitació antifranquista va resultar molt més contundent i òbvia, alguns altres mites, com el de la resistència armada al feixisme, resulten molt més utilitzats en les memòries oficioses. Els assassinats de Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyés, representen al nostre país, un exemple d’apropiació de la memòria i de la creació dels mites. Mentre que els principals protagonistes de la Transició a casa nostra no van moure un dit en el moment de la seva mort, posteriorment, especialment en els darrers anys, quan resulta evident que el sistema Segona Restauració comença a grinyolar, ara tracten d’utilitzar els morts per generar una certa llegenda a mida sobre l’oposició armada a un estat criminal. En els darrer temps, ambdues figures, en especial la de Salvador Puig Antich han sorgit de la semiclandestinitat històrica per ocupar un espai als mitjans de comunicació i debats intel·lectuals que hauria d’haver tingut lloc molts anys abans. Els llòbrecs detalls de la seva mort i les evidències contrastades que el seu judici va representar una burla a la justícia i al més elemental sentit comú van acabar per penetrar en l’opinió pública catalana com a un dels innombrables crims de la dictadura. Alguns recents reportatges televisius, llibres recents i productes audiovisuals, just en un moment en què la Transició comença a ser disseccionada sense pietat per historiadors independents, han retornat a l’actualitat el fet que l’oposició al franquisme va resultar quelcom més que manifestacions, conspiracions de notables i pactes entre elits. El problema és que en tot aquest procés, amb unes certes connotacions necrofíliques, on el drama personal acapara la major part d’informació, oculta el perfil polític i ideològic de l’individu i del grup del qual formava part: el MIL. La història i l’adscripció política del Movimiento Ibérico de Liberación són poc i mal conegudes. Habitualment han estat periodistes qui han acabat oferint informacions excessivament esquemàtiques respecte d’un grup molt més complex del que expliquen alguns articles de premsa o definicions de diccionari. Només l’arribada d’alguns historiadors solvents com Sergi Rosés, Antoni Téllez, Carles Sanz, el mateix de Vargas o Telesforo Tajuelo han tractat d’aproximar-se d’una manera rigorosa al que representen aquestes sigles sorgides informalment a finals dels anys seixanta i autodissoltes l’agost de 1972. No resulta fàcil. La documentació generada pel propi grup, la seva obra editada de manera clandestina assenyalen una certa confusió ideològica i conceptual. Hi apareixen termes com Consellisme (tendència comunista, teoritzada per Anton Pannekoek a fer del Consell Obrer o Sòviet l’únic òrgan de gestió política legítim, i contrari al partit obrer) o Situacionisme (tendència ideològica eclèctica, més o menys organitzada al voltant de la Internacional Situacionista 1957-1972 i teoritzada per intel·lectuals com Guy Debord, en la qual hi conflueixen elements existencialistes, l’anticonsumisme, el dadaisme o el punk a la vegada que l’individualisme anarquista d’Stirner o l’individualisme d’arrel nord-americana influenciat per Walt Withman). D’altra banda, el context històric, tampoc no contribueix. És un moment d’efervescència social i contracultural en el qual van sorgint diversos grups i grupúsculs d’extrema esquerra on sovint la retòrica formal, vaga o explícitament marxista s’imposa sobre el debat més o menys serè i conceptual i el discurs profund i coherent. A aquesta situació, probablement no és aliena el mateix MIL, fet que explicaria dissensions, tensions i ruptures dins del mateix grup. Ara bé, si analitzem tant els seus documents, les seves referències a determinats autors (Anton Pannakoek, Camilo Berneri, Gilles Dauvé,...) o ús de determinats conceptes, i sobretot, la seva praxi, podem arribar a unes conclusions que desmentirien el mite generat per bona part de la historiografia oficial, la marxista, i fins i tot, bona part de la llibertària. El MIL, sorgit a Catalunya inicialment com a una escissió de CCOO, com a protesta pel seu sotmetiment a directrius de partit (bàsicament, el PSUC), i autodefinit com a independent es mostraria oficialment com a marxista, encara que un marxisme molt heterodox, i en confluència amb un anarquisme d’arrel individualista. No és casualitat que la seva col·lecció de textos marxistes sigui titulada maig de 1937, és a dir, el moment en què el POUM, exemple de partit marxista heterodox i insubmís respecte la política del Komintern, conjuntament amb els elements més radicalitzats de la CNT tracten d’aturar el procés pel qual l’estalinisme s’apropia de les institucions republicanes en batalla oberta als carrers de Barcelona. Tant els seus principis com la seva pràctica posen de relleu que es tracta d’un grup antiautoritari. Censura qualsevol intent de cap grup, grupúscul o individu que tracti d’erigir-se com a avantguarda obrera en la lluita social, que per a ells representa la principal, per no dir única, preocupació. Defensen que l’emancipació de la classe obrera ha d’ésser protagonitzada col·lectivament pels seus propis components, sense res ni ningú que faci d’intermediari. I en aquest sentit, tampoc no busca establir, a diferència del marxisme ortodox, cap fase de provisionalitat, gradualisme o artificis que postposin la tan anhelada revolució social. Una revolució, d’altra banda, que ha de consistir en l’eliminació de la diferència de classes, una autogestió pel que fa a l’organització social i econòmica, l’eradicació del treball assalariat, i l’assemblea com a únic òrgan polític vàl·lid. Des del punt de vista del propi grup, l’assembleisme, i en certa manera, un cert espontaneisme, és el que caracteritza la direcció de les seves accions. Expliciten la seva aversió a qualsevol organització formal, i com marca la tradició anarquista, són partidaris, a la teoria i a la pràctica, del grup d’afinitat, és a dir, un grup informal de components variables, encara que poc nombrosos, aplegats per afinitats personals, familiars, ideològiques, que es reuneixen per fer qualsevol mena d’acció acordada i acceptada voluntàriament per tots els seus components. Pel que fa a la violència, tot i que tradicionalment se’ns presenta el MIL –que certament manté una iconografia amb l’omnipresència d’armes de foc- com a un grup violent, el cert és que d’una manera explícita, els seus components rebutgen la lluita armada a la manera que la fan servir diversos grups europeus coetanis, com el FRAP o les Brigades Roges. Ells anomenen les seves accions agitació armada, de suport a l’acció obrera, i el fet és que la seva principal activitat d’acció directa consisteix en l’atracament a sucursals bancàries. En primer lloc, es busca finançar l’obra propagandística del grup –publicacions i una editorial- a la vegada que es justifica aquesta acció com a manera de recuperar bona part d’allò que el capital, al seu parer, ha robat al proletariat. Finalment, aquesta agitació armada ha de servir també per fer evident a la classe obrera la vulnerabilitat de l’estat i del capital davant d’una hipotètica insurrecció generalitzada. La seva pràctica propagandística, i les seves fonts de finançament, ens remeten a les seves afinitats amb l’anarquisme de matriu individualista. Les expropiacions, és a dir, els atracaments a determinades institucions, com els bancs, que en la seva concepció apareixen com a temples de la religió capitalista, o a determinats propietaris, amb la intenció de poder engegar una política de propaganda i de difusió cultural esdevenien recursos utilitzats ja a principis de segle XX pels individualistes francesos com Albert Libertad (1875-1908), i també per grups d’afinitat anarquistes com Los Solidarios, on activistes com Buenaventura Durruti (1896-1936) es dedicaven a finançar la Librería Internacional de París. També es considera que l’individualista Vicente Galindo Cortés (1902-1990) conegut com a Fontaura havia realitzat similars pràctiques. En termes de Fernand Braudel, ens trobaríem dins d’una tradició de llarga durada de l’anarquisme refractari a l’organització que a Catalunya mantindrà una constant presència, també en el context de la guerrilla urbana de destacats llibertaris en els temps més durs del franquisme. També com a tradició hauríem d’interpretar la inclusió d’alguns elements catalanistes per part d’alguns dels seus components. No a la manera clàssica del nacionalisme, sinó en la idea que l’estat (espanyol) ha de desaparèixer, i que expressa la clàssica desconfiança dels catalans en una institució que tradicionalment ha servit per, a banda d’explotar classes social, oprimir grups nacionals, fet més que fefaent durant la dictadura, i que tampoc sembla haver millorat massa en l’actualitat. Tot i que alguns historiadors com Sergi Rosés consideren la influència anarquista com a tangencial, especialment si es té en compte els referents ideològics dels seus textos, més propis del marxisme heterodox, precisament el seu funcionament, la seva organització i els principis ideològics que afirmen defensar, els acostarien més a un anarquisme que realment ha estat el moviment més combatiu contra la dictadura, i que ha protagonitzat la major part d’accions armades. Les seves tàctiques de guerrilla urbana, els seus contactes amb Tolosa de Llenguadoc, on precisament Jean-Marc Rouillan els proporcionarà simpatitzants entre els exiliats i els seus fills, i probablement suministres d’armament, la seva obsessió per la sobirania assembleària a la vegada que l’aversió per les jerarquies i les organitzacions formals els acostarien, si més no, a aquells sectors anarquistes que romanen al marge de les organitzacions formals i que no segueixen les directrius de la seu de la CNT a l’exili. És més, tot i que, efectivament, tracten de bastir un marxisme heterodox i original, les pugnes ideològiques generaran dissensions que culminaran en l’autodissolució del grup durant l’estiu de 1972. Posteriorment, bona part dels seus antics components acabaran participant en la refundació de la CNT, a mitjans dels setanta. Probablement aquesta ambigüitat ideològica, -com hem dit, mai no es van definir de manera clara per cap dels corrents ideològics que en aquell moment mantenien presència en l’ampli mosaic de l’oposició, no només al franquisme, sinó, i molt especialment al capitalisme- va suposar aquesta marginació historiogràfica posterior. Evidentment, un grup que reclamava per a sí mateix la independència ideològica, i que a més anava per lliure, en un moment d’excessius dogmatismes, va fer que fos rebutjat pel marxisme polític –reconvertit posteriorment en modèlic defensor dels valors del lliure mercat- i, certament, serà reivindicat per part d’un anarquisme que, d’altra banda, en el seu moment tampoc no va veure precisament amb simpatia un grup que actués per lliure iniciativa. Com explica Carles Sanz, no es tractava d’una ideologia més o menys tancada, sinó sobretot mentenia un caràcter autònom i independent que el feia diferent a qualsevol corrent organitzat (Sanz 2004) Ara bé, si calgués definir d’una manera políticament incorrecta, especialment en un moment en què Puig Antich i Solé i Sugranyés tracten de ser reivindicats des de la memòria antifranquista i democràtica, hem de dir que el MIL no era ni antifranquista, ni democràtic. Es tractava d’un grup de persones ferotge i radicalment anticapitalistes. La seva aspiració no va ser una democràcia com l’actual, sinó una societat sense classes, sense estats i autogestionada política i econòmicament a partir de la participació, en igualtat, de tots els seus individus, constituïts en assemblea permanent. Vist des del context actual, i sobretot si tenim en compte com han evolucionat les coses des d’aquells dies, i que molts dels qui van participar en moviments similars, un cop establerts com a beneficiaris del sistema actual voldrien abjurar del passat, hi ha la temptació de mirar el MIL amb ulls extremadament crítics, com a desconnectats de la realitat, com a radicals impenitents. Ara bé. Només cal fer una ullada a la realitat actual per veure que la radicalitat no venia d’aquell grup de joves, sinó d’un sistema que només usa les armes molt puntualment, encara que no té cap problema en mostrar-se impietós contra els febles, i més, com afirma Ricard de Vargas, el cineasta i exmembre del MIL, en una realitat poc esperançadora on “campa libremente la especulación más brutal, la explotación capitalista más salvaje, la precariedad social y laboral como nunca se había visto, a la vez que capas obreras y populares pasan cada vez más a engrosar las bolsas sociales de la pobreza, mientras una minoría se enriquece cada vez más”. Francament, faríem bé, quan revisem la història, d’ultrapassar l’anècdota, o de no deixar-nos seduir per l’èpica, i tenir molt en compte el pensament d’aquells joves que, a la seva manera, buscaven una societat més justa.

Girona, agost de 2006

BIBLIOGRAFIA

DE VARGAS GOLARONS, Ricard; “Salvador Puig-Antich. Trenta y dos años después”, a CNT, Núm. 323, maig 2006 p. 233

ROSÉS CORDOVILLA, “El MIL :una historia política”. Barcelona, Alikornio, 2002

“Un balance de la historia del MIL”, a Balance. Cuadernos de historia del movimiento obrero internacional y de la guerra de España, 2002

SANZ, Carles; “Reflexiones 30 años después del asesinato de Salvador Puig Antich”, a Cuadernos de Pensamiento Núm. 3 Supl. Anual Solidaridad Obrera, 2004.

TAJUELO, Telesforo. “El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista : teoría y práctica, 1969-1976”. París, Ruedo Ibérico, 1977.

TÉLLEZ SOLÁ, Antonio. “El MIL y Puig Antich”. Barcelona, Virus, 1994.

TOLOSA, Carlota. “La torna de la torna : Salvador Puig Antich i el MIL. Pròleg de Ramon Barnils”, Barcelona

,Empúries, 1999 (1ª ed. en 1985).

Xavier Diez

Barcelona, 1965. Doctor en Història Contemporània. Membre de la Secció d’Història del Centre de Documentació Històrico-Social de Barcelona i de l’equip Argumenta.