Dues convencions particularment falses han dominat fins ara en l’historiografia llibertària. Una és la consideració del periode anarquista espanyol entre 1868 i 1910 com una mena de prehistòria de la CNT. Inventada en 1927 per Manuel Buenacasa, Juan Gómez Casas li donà forma definitiva. Segons aquesta manera de veure, el trident CNT-FAI-FIJL fou la culminació d’un moviment progressant linialment des de la vinguda d’en Fanelli. L’altra, és el suposat caràcter únic de l’anarquisme espanyol i la seva especial genealogia, fruit de la imaginació administrativa de la família Urales i de Santillán. D’acord amb aquesta convenció, l’anarquisme espanyol seria si fa no fa un fenòmen gairebé racial, més fill de Pi i Margall que no pas de Bakunin; arrencaria amb Anselmo Lorenzo, Farga Pellicer i Serrano Oteiza, passant per Llunas i Tárrida del Mármol, i arribaria al zènit amb Prats, Mella i els editors de "La Revista Blanca". En realitat, es tracta d’antics republicans i representants d’una tendència legalista, doctrinària i liberal que pràcticament sempre fou minoritària i sovint rebutjada pels obrers revolucionaris. Com a conseqüència, de l’anarquisme d’acció, el de Morago, Salvochea i Vallina, arranjat en grups d’afinitat, il.legalista i conspirador, se n’ha dit sempre poc, malgrat dominar entre els llibertaris i influir en la orientació del moviment obrer al llarg de molt de temps; en canvi, de l’anarquisme de certamen, burocràtic, pacífic i pedagogista, se n’ha cantat lloances a dojo. Aquestes contradiccions poden començar a desfer-se amb sòlids treballs històrics que atorguin a cadascú el mèrit que li pertoca, però la seva principal causa no ha estat el buit crític de l’investigació sinó la inèrcia d’un moviment que mai no ha fet balanç de res. Exceptuant Peirats, ningú no ha sortit del seu si per escriure’n la història amb rigor, passió i objectivitat, i els estudis sobre l’anarquisme han esdevingut carn d’olla universitària, D’aquesta olla cal treure’l.

El fet més sorprenent de l’anarquisme decimonònic és la seva conversió d’una tàctica insurreccional de masses en una ideologia separada i exterior a la classe treballadora. Això succeí entre 1877 i 1889, en l’espai de temps que va des de l’últim congrés de la Internacional "antiautoritària" a Verviers, fins a les Conferències internacionals de París. El cas espanyol és especial, però sols en el retard de la transformació esmentada per causa del sòlid lligam entre els anarquistes i les societats obreres. La transformació reflecteix els problemes aflorats per la praxis en un context de decadència del moviment obrer, principalment el problema de l’organització. Les solucions insatisfactòries d’aquestes qüestions va fer perdre pes social a l’anarquisme i van minvar la seva capacitat revolucionària. El reformisme sindical i polític va guanyar terreny, agreujant les contradiccions entre els llibertaris, dividits entre opcions cada vegada més encotillades i difícils de conciliar. Per una banda, estaven els partidaris de l’organització a ultrança recolzada exclusivament en la propaganda oral o escrita; per l’altra, els incondicionals de la agitació violenta, que, identificant organització amb autoritat, tot ho fiaven a l’exemplaritat d’una propaganda pel fet. Pels uns, una vegada la majoria convençuda i organitzada, podría fer-se la revolució en pau i glòria; pels altres, els actes de força individuals o realitzats per grups petits desencadenarien aixecaments populars espontanis que portarien la revolució enmig d’una catàstrofe. Ambdues posicions petrificades s’alimentaren mútuament, éssent l’una reacció contra l’altra, fins degradar-se a partir de 1890 respectivament en immobilisme de capella i en individualisme virulent i amoral. La repressió exhorbitada dels Estats durà a terme allò que no aconseguiren els anarquistes més lúcids: posar fi a tanta bojeria sectària, encara que al preu del sacrifici inútil de tota una generació de lluitadors idealistes. L’impasse teòric i pràctic on es trobava l’anarquisme no va poder superar-se amb fugides endavant que, tot ignorant l’acció --de la lluita quotidiana fins a la nomenada "expropiació"-- especulaven amb la societat futura i deixaven entreveure que l’Anarquia seria el fruit d’una evolució indefugible depenent més del progrés científic que de la voluntat dels individus (tota l’obra de Kropotkin i de Mella va per aquest camí). Tampoc l’activisme sense idees va contribuir a deslliurar l’anarquisme del pacifisme contemplatiu i necessariament reformista. Ni menys encara l’últim rebot de l’individualisme, la moda nietschiana o stirneriana, negació intel.lectualista i elitista de la lluita de classes. L’anarquisme va sortir realment dels marges de la història quan va entrar dins els sindicats i començà a parlar de sabotatge i de vaga general, cloent el seu periode més "negre" de confusió.

L’anarquisme obrer neix com a corrent antiautoritari de l’AIT defensant la possibilitat immediata de la revolució a travers la destrucció de l’Estat i les classes, d’acord amb el model de La Commune. Aquest corrent va entrar en conflicte amb els "autoritaris", escindint-se i dirant fins a 1878. Després, per causa de la persecució creixent, del fracàs d’algunes tentatives d’insurrecció i del refluxe del moviment obrer, els anarquistes esdevingueren minoritaris i aïllats dins el medi proletari. Si afegim a tot plegat el desenvolupament de partits polítics obrers sovint dirigits per trànsfugues i l’esvaiment decebedor de l’atès despertar revolucionari, tindrem el panorama que portà els anarquistes a replantejar-se la tàctica de masses. La lluita dels obrers per millores parcials va ser rebutjada perquè es considerava llavors una manifestació d’egoisme desviant la clase treballadora dels objectius revolucionaris. Aquest menyspreu envers la acció "econòmica" es contrabalancejava amb la creença ben optimista en l’espontaneïtat revolucionaria de la classe obrera, a la que només calien uns quants fets revolucionaris per manifestar-se. Qualsevol altre tipus de propaganda es tenia per ineficaç. L’organització, abans element fonamental de l’internacionalisme, llavors es veia com un entrebanc a la llibertat portant a la moderació i a l’aparició de líders. Els petits grups d’afinitat devien ser suficients per l’acció; qualsevol intent d’organització es feia sospitós d’autoritarisme. El Congrés de Londres (1881) va confirmar aquest radical canvi de perspectiva. Tothom va treure a lluir la llibertat quan es parlava d’organització, com si les dues coses fossin incompatibles. El mateix fet de celebrar congressos, nombrar delegats i prendre acords semblava obstaculitzar la lliure iniciativa dels individus i coartar l’empenta de les masses. S’insistí en la fabricació d’explossius fins a extrems sospitosos --després es confirmà la presència de confidents de la policia francesa darrere d’aquestes propostes-- i la "moral revolucionària" fou objecte de rebuf. En conclusió, les tàctiques basades en l’organització de masses i en la seva instrucció mitjançant la propaganda i la "pertorbació econòmica" eren desaconsellades en benefici del mètode força més senzill de la propaganda pel fet i la via insurreccional.

A la Península no va passar el mateix. Quan Fanelli arribà, va trobar-se amb una classe obrera bastant madura per separar-se del radicalisme burgès representat pels republicans i per elaborar uns objectius i un ideari propis. Aquesta va ser l’obra de la Federació Regional Espanyola de la Internacional. La FRE va voler associar els treballadors mitjançant la "resistència" i la "cooperació" de cara a la revolució social. L’arma més adient era la "vaga científica", fruit d’un nivell organitzatiu prou exagerat. Llavors l’idea de l’organització primava sobre qualsevol altra. Era l’element bàsic de la tàctica internacionalista, l’encarnació de la solidaritat de classe i la matriu de la societat futura. Es podia dir que la seva consecució final, el seu acabament, equivalia a l’inici de la Revolució. La confiança en que aquesta fos incruenta venia plasmada en la consigna "Paz a los hombres, guerra a las instituciones". Tot i això, la il.legalització de la FRE arran els esdeveniments de 1873 forçaren un canvi radical de tàctica. D’una banda les insurreccions de Sanlúcar, Alcoi i Cartagena havien desgastat la Federació, exacerbant de passada la tendència legalista d’algunes societats membres. Per l’altra, la vella casta terratinyent i les clases mitjanes industrials i comerciants havien unit parers en defensa de la religió i de la propietat privada. En endavant, el proletariat militant tindria enfront la burgesia unificada, disposada a europeitzar-se almenys en el reforç de l’aparell repressiu de l’Estat. El Congrés de Madrid (1874) abandonà la "resistència" i la vaga, i es pronuncià per la insurrecció i les "represàlies": "la situación es tal que toda acción política no puede ser ya sino conspiración y revolución violenta". La FRE passà a la clandestinitat, tot i no reconeguent la legalitat burgesa: "La Internacional está por encima de la ley"; la seva organització esdevingué "secreta" i les seccions, unions i federacions es disolgueren en "grups d’acció revolucionària", adoptant un programa bakuninista. Mancant forces suficients, la Comissió Federal volgué secundar un aixecament republicà i treure’n profit, però aquest no es produí. L’oposició entre la voluntat revolucionària dels internacionalistes i l’entusiasme refredat i passiu de les masses es feu insuperable, i facilità l’emergència d’ un reformisme llibertari d’arrels republicanes. En 1881 la FRE estava esgotada i els partidaris del retorn a una legalitat anunciada per la prosperitat econòmica i el torn dels liberals arribaren a ser majoria. Aleshores la CF fou destituïda i la Internacional, dissolta, engegant-se una nova organització, la Federació de Treballadors (FETRE).

La tàctica de la FETRE pot qualificar-se de legalisme i burocratisme complets. Aprofitament de tots els mitjans legals, rebuig de l’acció al marge de la llei, consideració de l’acció com l’exercici d’un dret i de les reformes com un avenç. Condemna de la violència --"el progreso es la enseñanza, no la violencia"-- i de qualsevol alteració de l’ordre: les vagues, per exemple, havien d’estar sotmeses a una reglamentació burocràtica que les tornava impossibles. Es buscava una millora gradual de les condicions econòmiques per mitjà de la "pràctica de la legalitat", de cooperatives o de contrats de parceria, no descartant-se la possibilitat d’aliances amb partits polítics per "defendre la llibertat", ni el concurs de "tota persona culta" provinent de la burgesia. No resulta res extrany que la nova organització s’abstingués de difondre les conclusions força contràries al seu projecte del Congrés internacional de Londres. La "política demoledora" de la FETRE, inspirada "en el Progrés", "tan variable como lo permitan las circunstancias y las necesidades lo exijan", en realitat pretenia la restauració de les condicions polítiques de la Primera República, es a dir, la legalitat burgesa més favorable, des d’on conseguir reformes esglaonades. Propugnant la modificació de les condicions econòmiques del proletariat a travers de lleis i desolidaritzant-se de qualsevol moviment revolucionari i àdhuc de les víctimes de la repressió, confesava així no aspirar a la fi del domini de la burgesia sinó a jugar el paper d’una socialdemocràcia. La contradicció amb l’anarquisme proclamat pels estatuts era aparent perquè es tractava d’un anarquisme solament formal. Separat del pragmatisme alimentici de les lluites obreres, era un "ideal" elaborat lluny de la classe i ensenyat per intel.lectuals adherits a l’organització. No constituïa ja el resultat de la pràctica obrera quotidiana, la cristalització de la seva experiència política i social, com en temps de la Internacional, sinó el producte de l’especulació d’uns ideòlegs. Els legalistes, doncs, foren els primers en separar teoria i pràctica, relegant l’anarquisme a l’estatus de "filosofia".

Tant el reformisme de la FETRE com el retrocès revolucionari de la classe treballadora afavoriren el desenvolupament d’un anarquisme burgès, que es volia per damunt de les classes. Les idees bakuninistes foren abandonades, trencant-se els ponts precisament amb la filosofia, amb la història i amb la dialèctica. La crítica bakuniniana de la cultura burgesa i del fetitxisme científic fou ignorada i es va recórrer a pensadors burgesos com Spencer, Büchner, Comte o Rousseau, a fi d’inventar una ideologia positivista que fes figura d’anarquisme. Aquesta no divisava en el proletariat ningún moviment específic, ninguna iniciativa històrica, i cercava en el cientisme, en l’optimisme antropològic i en la pròpia natura, les lleis socials creadores de les condicions materials d’emancipació. Per estudiar la qüestió social doncs calia fer com els entomòlegs quan estudien les papallones, es a dir, tratar-la com un fet biològic. Desconeguent la determinació històrica de la sociedad i dels individus o el paper de la producció dels mitjans de vida, concebia els fets socials com obeïnt a lleis naturals interpretables per la ciència. Aquestes lleis eren eternes; per arribar a l’anarquia calia tan sols descobrir-les i deixar que la societat es dirigís per elles. L’anarquia era doncs la natura governant-se amb les seves pròpies lleis, que es podien resumir en una: la del progrés. El progrés i la llibertat eren dos noms d’una mateixa cosa. Independentment de la voluntat dels individus, el progrés portaria el desenvolupament social fins desembocar --per llei natural-- en l’anarquia. La creença eminentment burgesa en el progrés arribava tan lluny que per un ideòleg com Mella la Revolució era només el final de l’evolució, procés que es donava tant en la societat com en la natura, en la història, la moral o l’art. Al cap i a la fi eren el mateix. En definitiva, es tractava d’una forma d’anarquisme vulgar, que idealitzava el desenvolupament econòmic, social i polític de la burgesia, i que corresponia, com un peu al mitjó, al reformisme perpetrat per la Federació de Treballadors. La distància entre la burgesia real i la ideal era tan enorme que permetia a aquest liberalisme filantròpic passar per anarquisme de debò.

Aïllat del moviment obrer en força països, l’anarquisme deixava de ser l’expressió més radical del moviment històric que dissolvia les condicions dominants d’existència. Gairebé aturat en l’acció, amb prou feines es desenvolupava a nivell teòric, si exceptuem la formulació del comunisme llibertari i els intents kropotkinians de fonamentació naturalista. S’hi donava força contradiccions entre teoria i pràctica, com fan palès els escassos resultats de la proclamació de la propaganda pel fet i de la insurrecció; en veritat els anarquistes estaven dividits en totes les qüestions. Un intent fallit de congrés en Ginebra (1882) havia fet dir a un delegat: "Nous sommes unis parce que nous sommes divisés". L’intent de Barcelona (1885) va acabar encara pitjor, "debido a la interperancia de algunos delegados, que con sus protestas interrumpen a cada momento la discusión". Predominava --sobre tot a França-- un esperit antiorganitzatiu combatut com "amorfia" per Malatesta, quasibé l’únic convençut de què la viabilitat d’una revolució depenia de l’existència de forces organitzades. La majoria d’anarquistes dubtaven de la legitimitat d’un congrés per establir una línia de conducta i més encara per promoure una reorganització, quan la menor coordinació es tenia per coactiva. Per a molts els congressos no tenien utilitat ni raó de ser, però per d’altres eren necessaris per lluitar contra la marginació del moviment i n’hi havia qui assistia fins i tot als convocats pels socialistes. No obstant, quan Clement Duval i Vittorio Pini reivindicaren en els seus respectius judicis el dret al robatori, el procés de descomposició ideològica arribà a un nou estadi. La Conferència internacional de París (1889) se’n feu ressò. L’anarquisme tocava fons: la qüestió social es transformava en qüestió existencial. L’individu substituïa la classe com subjecte revolucionari. El conflicte social no s’interpretava com una lluita de classes sinó com una lluita entre l’individu sol i la societat burgesa. En aquest conflicte, les menystingudes masses no comptaven; no eren revolucionàries. Es passava sense transició de l’optimisme espontaneista al pessimisme derrotista. Si llegim, per exemple, "Le Voleur" --la novel.la d’en Darien--, les masses semblaven covardes, imbècils i servils, disposades a treballar per enriquir l’explotador, a oferir l’espatlla a l’ambiciós i a doblegar-se davant el fort. L’enemic ja no eren les institucions sinó els homes; tots els burgesos, fins el més petit de tots, i encara tots els esclaus, per no rebel.lar-se. Res no es devia a l’humanitat perquè no n’hi habia d’homes. Llavors les normes de conducta no valien. Aquell que se les saltés totes seria més revolucionari que ningú. Éssent la seva una moral a l’inrevès, la mentalitat il.legal veia en tota moral prejudici i feblesa. La figura del bandit, d’aquell qui prenia per força el que la societat li negava, com a l’època romàntica, fou objecte d’admiració. És més, un acte de supervivència com el robatori fou elevat a la categoria de fet revolucionari. En va al.legava Kropotkin que el robatori --"l’expropiació individual"-- no abolia la propietat privada, ans la reforçava. Com els amoralistes li penjaven la culpa dels seus actes a la societat i com que feien només la seva revolució particular no reconeixien cap contradicció entre mitjans i fins. És més, els mitjans que empraven estaven en consonància amb els fins que perseguien.

L’especificitat del cas espanyol farà que la psicosi il.legalista comenci com a reacció contra el legalisme de la FETRE que va conduir al qüestionament de la seva concepció organitzativa. Tot just constituïda la Federació de Treballadors va haver una dissidència organitzada --"Los Desheredados"-- que defensava la continuïtat de les táctiques de l’antiga FRE, o sigui, organització secreta descentralitzada, acció revolucionària insurreccional i represàlies. Després succeí l’assumpte de La Mano Negra, un muntatge policial que va portar a la presó centenars d’obrers andalusos i va desfer tota l’organització regional. Mentre el govern de Sagasta aprofitava l’avinentesa per declarar il.legal la FETRE, la seva Comissió Federal condemnava els suposats fets delictius sense posar en dubte la versió policial, deixant els seus militants en mans dels torturadors i dels sicaris. La federació local de Gràcia va convocar un congrés (1884) on foren majoria ocasional els partidaris de l’acció violenta contra la burgesia i l’Estat, els quals decidiren el pas a la clandestinitat (la "retirada a l’Aventino" de la classe obrera) i la dissolució de la FETRE. Els enfrontaments entre els vells dirigents ("venuts" i "traïdors") i els contestataris "aventins" ("jacobins", "pertorbadors" i "xarlatans") es repetiren en el congrés "cosmopolita" barceloní de l’any següent. Hom va aturar la dissolució al Congrés de Madrid de 1885, però al preu de fer fora de la CF l’anterior equip i votar uns nous estatuts menys jerarquitzants. L’equilibri entre tendències era massa fràgil i la nova orientació de les seccions catalanes va decidir la sort de tota la Federació. Totes les propostes anaven destinades a ensorrar l’edifici burocràtic aixecat en 1881. Es volia desfer la CF, suprimir els congressos i els estatuts, permetre l’existència de més d’una secció d’ofici o de més d’una federació local a la mateixa localitat, eliminar l’exigència d’adhesió als principis de la Federació o del mandat imperatiu portat pels delegats, etc. Les "Conferències d’Estudis Socials" tingudes a Barcelona (1887 i 1888) arribaren al rebuig de la pròpia secció, l’element bàsic de tot el sistema organitzatiu obrer, perquè la seva creació obeïa a l’aspiració d’obtenir millores laborals immediates i, com aquestes eren ja impossibles, calia concentrar-se en la realització dels ideals revolucionaris. Llavors les seccions havien de ser substituïdes per agrupacions de treballadors sense distinció de feina. La "resistència" fruit d’una organització afinada era bonica sobre el paper però impracticable en la realitat. Era preferible doncs la resistència "espontània i natural", sense regles, afavorida per una solidaritat no premeditada ni calculada. La forma organitzativa adient per aquest nou punt de vista no podia ser la FETRE sinó una federació on individus, societats i seccions fossin completament autònoms, es a dir, on cadascun dels elements constitutius conservessin els seus objectius particulars i la seva independència d’acció. Més que d’una nova federació es tractava d’un pacte d’unió sense estatuts, ni direcció, ni acords obligatoris. El nou sistema alliberaba les vagues de tota la càrrega burocràtica però no les considerava ni un arma revolucionària, ni una escola d’anarquisme. La qüestió revolucionària quedava sense resoldre: els que infantaren el Pacte d’Unió i Solidaritat pensaren fer el mateix amb una mena de partit anarquista, la OARE, separant així la "resistència al capital" de la lluita "per l’anarquia". L’anarquisme era foragitat del combat social, puix el seu era un combat apart, de més alta volada. D’aquesta forma arribaven a les mateixes conclusions que els reformistes: els proletaris eren incapaços de anar més enllà de la "resistència" a menys que assimilessin una ideologia facturada pels grups a l’exterior de la classe.

Un segon factor que va preparar el camí a l’ il.legalisme fou la batalla teòrica lliurada en torn a la distribució del producte del treball en la societat futura. L’altercat entre col.lectivisme i comunisme es sobreposava damunt les fortes discrepàncies sobre l’organització i l’acció, que eren el vertader problema. En realitat es tractava de dues formes oposades d’anarquisme. La fórmula de "a cadascú segons les seves necessitats" que resumeix el comunisme anàrquic, aparegué en Itàlia ben aviat, en 1876. Pocs anys després fou adoptada per la majoria d’anarquistes europeus. Quan es va celebrar el procés de Lió (1883) molts anarquistes francesos i italians refugiats fugiren de França. Alguns s’instal.laren a Barcelona i es relacionaren amb els crítics de la FETRE, concretament amb els de Gràcia, amb Martí Borràs i Emili Hugas. Aquestos propagaren les idees comunistes en el seu periòdic "La Justicia Humana" (1886), encetant un debat encès amb els partidaris de la fórmula col.lectivista "a cadascú el producte íntegre del seu treball", vestigi del moviment obrer d’abans l’Internacional només conservat a Espanya. Els treballs de Kropotkin començaren a traduir-se i els col.lectivistes retrocediren fins refugiar-se en el terme mitjà formulat al Segon Certamen Socialista (1889): l’anarquisme "sense adjectius", o dit amb més propietat, l’anarquisme "indefinit". Aleshores el "Entre campesinos", de Malatesta, fou editat en castellà. Cinc anys més tard quasi tots els anarquistes eren comunistes. Les diferències no es limitaven a hipòtesis futuristes. Els comunistes negaven l’organització en tots els seus aspectes formals: les seccions, les federacions, els programes, les bases, les reunions, els delegats mandatats, les votacions, les actes, les majories, els secretaris, etc. Solament acceptaven l’existència de grups informals, la pertinença als quals no obligava a cap compromís. Afirmaven que la freqüentació fraternal entre individus o entre grups afins i no pas cap reglament o comissió crearia els lligams naturals necessaris per la propaganda i l’acció. Ells partien de la idea segons la qual per fer la revolució no calien acords ni normes, ni una estratègia, ni molt menys organització; la revolució era una explosió de fúria popular que es produïa espontàniament. Y això passava perquè determinats fets violents aixecaven l’ànim dels treballadors. Per tant, "en vez de repudiar esos actos personales, en los que el individuo paga con su vida la consecución de un acto heroico y justiciero, al contrario, ensalzarlo para que tenga imitadores, y estos actos generalizándose, son los que pueden llevar la espontánea revolución" (en "Tierra y Libertad",1889). El mètode per deslliurar la revolució no podia ser més simplista: en lloc de preparatius, que clar és, implicaven organització, l’exemplaritat hipertrofiada d’accions individuals. La violència s’exaltava alegrement: "La fuerza se repele con la fuerza. Para eso se inventó la dinamita" (lema de "La Víctima del Trabajo", 1889). Per als comunistes l’acció i la propaganda pel fet eren la mateixa cosa; la violència i l’il.legalisme hi eren implícits: "aprovechar todas las ocasiones... para empujar al pueblo a atacar y apoderarse de la propiedad, a ofender la autoridad y a despreciar y violar la ley..." (en "La Revolución Social", 1889, dirigida per Francesco Serantoni; la mateixa publicació feu elogi de Pini). L’efectivitat de tot plegat en despertar l’esperit de rebel.lió en les masses quedava per demostrar; el contrari semblava més cert. Les explosions de petards venien produïnt-se des de 1886 al voltant de conflictes obrers sense que la combativitat pugés esglaons i sense que ningú valorés si el risc que corrien els petardistes pagava la pena. I aquest era el punt més feble de la tàctica espontaneïsta: l’avaluació fantasiosa de la utilitat de les accions violentes i la ignorància insensata de les seves previsibles conseqüències. Sense saber-ho, la negativa a treure inventari de les seves paraules i de les seves obres empentava els anarquistes espanyols més decidits a la revolució per la vessant del caos ideològic i l’aventurerisme irresponsable, on ja lliscaven molts dels seus homòlegs europeus.

El moviment obrer va recuperar-se un temps amb les celebracions del Primer de Maig i la lluita per la jornada de vuit hores, per declinar tot seguit. Llavors aparegué per primera vegada l’individualisme anàrquic ultraviolent. El grup de Gràcia de Paolo Schichi, Sebastià Suñé i Paul Bernard va publicar "El Revolucionario" i "El Porvenir Anarquista" (1891). Malatesta, que va venir a Barcelona en aquelles dates, va ser mal rebut per Schichi, editor en el passat d’un periòdic de títol significatiu --"Pensiero i Dinamita"--, i en general pel medi comunista, havent de fer la gira de propaganda en companyia de col.lectivistes. Les bombes de la Plaça Real van ocasionar la desaparició d’aquest grup, però d’altres continuaren la seva tasca. Tots els trets que caracteritzaven l’anarquisme il.legalista es reafirmaren: l’amoralisme, "para conseguir el fin todos los medios son buenos" ("La Cuestión Social", de València, redactada per refugiats en 1892); l’optimisme inversemblant, "como ya nadie la respeta, la autoridad se derrumba" ("La Revancha", de Reus, redactada por el mismo Bernard en 1893); l’individualisme triomfalista, "la propaganda individual es y será siempre la más vivaz y la de más resultados" ("La Controversia", de Gràcia, també redactada per refugiats, en 1893); el culte a la violència, "la ciencia ha puesto a nuestro servicio lo necesario para volar los más sólidos castillos" ("El Eco de Ravachol", de Sabadell, 1893); la fòbia envers l’organització, "la organización engendra sumisión" ("La Unión Obrera", de Sant Martí de Provençals, 1891), "organización y revolución son dos palabras que rabian de verse juntas" ("Ravachol", de Sabadell, 1893), "La organización es hija de la autoridad" ("La Controversia"), "es la escuela de la pereza" ("El Eco del Rebelde", de Saragossa, 1895), etc., etc. L’arbitrària repressió de l’amotinament de Xerès (1892) fou seguida pel judici a França de Ravachol, enaltit fins a convertir-se en un màrtir de la idea també a la península. Els sentiments de venjança hi trobaren un exemple a l’alzada del moment, quan es respirava l’aire més propici al terrorisme. Per a molts, la crueltat i el sadisme de la repressió burgesa legitimava qualsevol acte per eixelebrat que fos. Dintre d’aquesta òptica, tant l’atemptat de Pallàs contra Martínez Campos com les dues bombes del Liceu obeïren a un dessig de revenja contra la burgesia i els seus botxins. Ja no eren propaganda pel fet; eren accions desesperades que pretenien "dar una dura lección" a la classe dominant, demostrant-li que la seva victòria no era completa, que la guerra contra ella era a mort. Malauradament, els anarquistes mai no van ser conscients del fet que havien d’enfrontar-se amb una classe reaccionària atrinxerada en el caciquisme i la religió que ni tan sols permetia el més lleuger reformisme, i que per tal de no perdre ningun dels seus privilegis era capaç de delmar la classe obrera al complet. Atemorir-la sense fer-li cap dany important fou el pitjor dels errors, perquè la repressió que engegà com a resposta va ultrapassar de seguida els primers objectius, procedint fins i tot contra els seus mateixos sectors progressistes. L’Estat espanyol va promulgar dues lleis de repressió de l’anarquisme a l’hora que creava la "Brigada Político Social" encarregada de dur-les a terme. Les lleis degueren semblar toves, ja que feu recurs a la suspensió de les garantíes constitucionals i a la provocació. Amb l’ajut de confidents infiltrats en el medi llibertari la policia va preparar l’atemptat del carrer de Canvis Nous. L’assassinat gratuït de la pobra gent en la processó del Corpus (1896) donà pretexte a una salvatge persecució d’obrers foren o no foren anarquistes, d’intel.lectuals, periodistes i de simples lliberals, cacera que semblava no tenir lògica i que va desembocar en els Processos de Montjuïc, símbols de la injustícia sagnant i de la crueltat sense límits dels inquisidors burgesos. En matèria d’il.legalisme, la burgesia espanyola havia guanyant el pols a l’anarquia, anant molt més lluny que el més exaltat dels seus partidaris. L’execució d’en Cànovas (1897), responsable últim del drama de Montjuïc, fou una magra compensació moral.

Si tornem a la concepció "grupista" sobre la que descansa l’agitació del periode 1890-97, veurem que l’ausència de controls ideològics, responsabilitats i regles va exposar els grups als delinqüents i vividors, atrets pels beneficis possibles de l’acció il.legal, i va deixar el flanc descobert als il.luminats i polissons que feien servir un llenguatge violent. No deixaven de tenir raó els anarquistes pacífics quan deien que el medi anàrquic estava ple d’ignorants i fanàtics en connivència amb lladres, provocadors i xivatos. La idea "pel.liculera" de la revolució podia ser en un primer moment el pecat sentimental dels revolucionaris en lluita contra els reformistes, però més enllà d’un cert punt històric, podia ser estimada com a inconsciència culpable. Els resultats immediats d’aquesta tàctica pueril foren la confusió i el desastre, amb profusió de pèrdua inútil de vides. Les societats obreres es desagregaren i una part de la població es va col.locar al costat dels governants. Els grups i els periòdics, força nombrosos, desaparegueren sense deixar rastre, obrint la porta del moviment obrer a l’acció política dels partits. Molts militants s’allunyaren per sempre, i els que continuaren eren massa febles per marxar sols i hagueren de confiar amb els republicans i els burgesos filàntrops. La campanya per la revisió dels processos de Montjuïc, Xerès i de La Mano Negra fou un éxit, però la revolució romangué més lluny que mai. Mancat fatalment d’estratègia, l’anarquisme va perdre la guerra social a les primeres escaramusses. Va poder recuperar-se històricament amb la seva entrada als sindicats però mai no del tot. Massa vegades el mot "llibertat" va servir per sabotejar els esforços per concretar-la, i massa vegades el "realisme" va estar excusa de la capitulació: el voluntarisme sense idees i l’oportunisme sense principis foren les seves malalties cròniques.

Miquel Amorós, conferència a la Biblioteca Pública Arús, el 7 d’octubre de 2003, organitzada per l’Ateneu Enciclopèdic Popular.