Original de l’article publicat a L’Avui (18-9-2003)

Jaume Balius i Els Amics de Durruti

per Ferran Aisa

 Miquel Amorós , " La revolución traicionada,la verdadera historia de Balius y los Amigos de Durrut",

Virus Editorial, Barcelona, 2003, 444 pàg.

Virus Editorial, en la seva col·lecció de memòria, acaba de publicar un llibre de Miquel Amorós que porta per títol una frase de l’escriptor francès Albert Camus extrapolada d’un homenatge a la revolució espanyola: "La muerte de Andrés Nin -digué- señaló un viraje en la tragedia del siglo XX, que es el siglo de la revolución traicionada."

Miquel Amorós ha realitzat una detallada i acurada investigació de l’agrupació "Los Amigos de Durruti", de vida efímera però que va ser crític amb el poder republicà i s’oposà tant a la política del Front Popular, com a la participació dels anarquistes en les institucions de l’Estat.

El fil conductor d’aquesta interessant i original obra d’Amorós segueix els passos de Jaume Balius i Mir (Barcelona, 1904-Beau Séjour, 1980). L’autor de l’assaig s’ha immers en la vida d’aquest militant revolucionari i, a través d’ell, ens proporciona la trajectòria vital de l’aventura "romàntica" d’una generació... Jaume Balius, fill d’una família de classe mitja, va estudiar medicina i fou en la Universitat on va prendre consciència política decantant-se en un principi cap el nacionalisme català radical. Balius amb divuit anys ja formava part dels escamots d’Estat Català, participant activament en accions contra la Dictadura de Primo de Rivera. Va formar par de l’Exèrcit Català d’EC i, es va inscriure a la Santa Germandat Catalana de la Bandera Negra, que dirigia Daniel Cardona i de la que formaven part Jaume Compte, Miquel Badia, Artur Cussó, Ramon Xamar, Jaume Perelló... Fou detingut, torturat i tancat a la presó Model, acusat de participar en el complot de Garraf contra el rei Alfons XIII. Al sortir de la presó s’exilià a París i, novament, va freqüentar els ambients separatistes catalans que promovia Francesc Macià i també es va relacionar amb el cercle dels comunistes com Maurín. Va participar en els fets de Prats de Molló (intent frustrat d’invasió de Catalunya) amb tota una colla de joves que destacarien durant la Segona República en la política d’esquerres i en el catalanisme: Josep Rovira, Abelard Tona i Nadalmai, Jaume Miratvilles...

Balius evolucionà ideològicament i al retornar de l’exili s’adherí al Bloc Obrer i Camperol que dirigien Maurín, Arquer, Colomer, Bonet... L’any 1932 també deixà el marxisme revolucionari per apropar-se a l’anarquisme, afiliant-se al Sindicat de Professions Liberals la CNT i també al grup <<Renacer>> de la FAI. Balius va participar en la lluita als carrers de Barcelona el 19 de juliol de 1936 i va formar part de la redacció de la Soli. En un principi va defensar la col·laboració amb els altres grups antifeixistes del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya però conforme avançava la guerra i retrocedia la revolució es va tornar crític amb els "líders" de la CNT-FAI. Va denunciar la contrarrevolució dels comunistes i va ser intransigent amb els "dirigents" anarquistes. Per aquesta postura crítica va ser apartat de Solidaridad Obrera. Amb altres companys va fundar l’agrupació "Los Amigos de Durruti" i el periòdic <<El Amigo del Pueblo>>, mateix títol del diari que publicà durant la Revolució Francesa l’intransigent revolucionari Jean Paul Marat. Balius i els membres del grup van participar activament en el fets de maig de 1937 al costat del POUM, les JJ.LL. i la CNT-FAI, defensant el que quedava de revolució. El Amics de Durruti, que van mantenir una posició de fidelitat als principis del 19 de juliol, proposaren crear una Junta Revolucionària per refer la revolució. Però la seva proposta no va trobar el suport del Moviment Llibertari, i "Els Amics de Durruti" foren calumniats i acusats de trotskistes, bolxevics i provocadors tan pels comunistes com pels organismes llibertaris oficials. Els components del grup van acabar essent expulsats de l’organització confederal. La tesi de l’agrupació però van tenir la suficient força per continuar el debat intern en amplis sectors del Moviment Llibertari, que plantejaven guanyar la guerra sense haver de renunciar a les conquestes revolucionàries. Acabada la guerra Balius es va exiliar a França on va escriure a la premsa confederal... El llibre d’Amorós amplia la bibliografia d’aquest tema del que fins ara hi havia l’assaig de Frank Mintz Los Amigos de Durruti i el de G. Munis, amb el seu testimoni: "Jalones de derrota, promesas de victoria", un llibre interessant, actualment exhaurit, que va publicar la desapareguda editorial Zero l’any 1977.

Miquel Amorós, amb aquest assaig, ha restituït la memòria de Balius i dels Amics de Durruti i l’ha posat en el lloc que li correspon de la història... Perquè agradi o no, aquesta història forma part del nostre poble amb les seves victòries i els seus fracassos, amb les seves misèries i les seves virtuts.

Ferran Aisa